Diumenge passat a València es va celebrar una multitudinària concentració en defensa de l’educació concertada. Més de 40.000 persones es van manifestar en la Plaça de la Verge amb lemes com ‘L’educació la trien els pares’ i ‘Concertada més pública és més’.

L’acció era necessària, ja que tant el Conseller Vicent Marzà com Mónica Oltra han expressat en nombroses ocasions les seues intencions d’eliminar els concerts educatius, o reduir-los a la mínima expressió quan els siga possible.

El que van expressar el diumenge els pares, professors i alumnes dels centres concertats és que tenen (tenim) dret a triar quin tipus d’educació s’imparteix als seus fills. Que existeixen molts matisos que caben dins del sistema d’ensenyament públic però que un centre públic ni pot, ni deu oferir. Que si no existira el sistema de concertació es discriminaria a aquells que volen aquest ensenyament per als seus fills però que no tenen recursos per a elegir un centre privat. Que dins del sistema educatiu públic, en definitiva, ha d’haver-hi pluralitat i diversitat com n’hi ha en la societat, i que tenim cabuda tots.

No tracta aquesta controvèrsia de confrontar els dos models, escola pública contra concertada, ni des del punt de vista econòmic ni des del pedagògic, ja que en tots dos hi ha centres bons i no tan bons, molts professors implicats i alguns no tant. S’hauria de garantir un marc plural, en el qual es complementen iniciativa pública i privada, que permeta a l’administració centrar-se en allò que en realitat importa. Garantir la millor formació i educació possible als futurs ciutadans.

Sembla que no els agrade a Marzà, Oltra i Puig la iniciativa privada. No els agrada la llibertat d’elecció i no els sembla bé que es transmeta una altra forma d’entendre la vida i la societat diferent de la que ells proclamen i desitgen imposar.

Van començar la legislatura en matèria educativa amb dues mesures ‘estrella’ que a hores d’ara -a punt d’acabar el curs- ja s’han estavellat: l’obertura d’aules per a xiquets de 2 anys en col·legis públics i el Xarxallibres. Ambdues mesures fallides per la seua mala planificació i execució, responsabilitat política del Conseller.

L’obertura d’aules per a xiquets de 2 anys en col·legis públics es va anunciar precipitadament sense consensuar amb els sectors educatius afectats (especialment les escoles infantils ja existents). Es va escolaritzar a xiquets de 2 anys en aules que, en molts casos, no complien els requisits legals als centres privats. S’ha demostrat que és una mesura ineficient social i econòmicament.

Xarxallibres és un espantall. En lloc de recuperar el ‘Bono-llibre’ que va funcionar en legislatures anteriors s’ha optat per una mesura amb seriosos dubtes sobre la seua legalitat. A més amb problemes de finançament, ja que imposa una pesada càrrega als Ajuntaments que han de pagar un terç de l’ajuda, que s’ha abonat amb molt retard (a Vila-real es va abonar als pares en el mes d’abril, 8 mesos després d’iniciar-se el curs) i que ha deixat als que més ho necessitaven sense possibilitat de cobrar la subvenció. D’altra banda, la segona fase de la subvenció encara està per definir-se.

Arribat el mes d’abril s’han desvetlat les intencions del Conseller Marzà sobre el sistema educatiu. En primer lloc va anunciar la supressió del model superplurilingüe que afecta, entre altres centres, al CEIP José Soriano de Vila-real. Van anunciar la cancel·lació immediata d’aquesta línia, encara que després i vista l’oposició frontal de tots els sectors afectats van haver d’ajornar la seua liquidació fins a l’any que ve, en el qual hi haurà, diuen, una nova legislació sobre “plurilingüisme” que ja anuncien que donarà primacia absoluta al valencià.

En segon lloc han anul·lat el districte únic, que possibilitava als pares la lliure elecció de centre dins del seu municipi. Per al pròxim curs s’obliga a les famílies a acudir al centre més pròxim al seu domicili, vulguen o no. Aquesta mesura és encara més inexplicable quan observem que, per exemple, més del 93% dels alumnes de Vila-real eren admesos en el centre sol·licitat en primera opció, qüestió aquesta que posa de manifest l’alta satisfacció de les famílies.

Tot seguit es va publicar un arranjament escolar traïdorenc. Traïdorenc perquè va anunciar les modificacions en els centres públics en una roda de premsa, mentre que als centres concertats els va enviar una carta comunicant-los el tancament d’aules. Així va succeir en el Col·legi Bisbe Pont de Vila-real, al que es va notificar que tancaven l’única aula d’infantil de 3 anys existent al centre. Afortunadament la mobilització social i les protestes del centre escolar afectat, pares i mares, veïns i Ajuntament van fer que en aquest cas es reconsiderara la decisió. Però en molts altres centres de la Comunitat Valenciana no ha sigut així.

Podríem batejar aquesta etapa de la política educativa de la Generalitat com l’etapa del desconcert, Navega el Conseller com un veler contra el vent, orsant i donant bandades, però amb una meta clara i única, imposar el seu propi model educatiu. Un model ideologitzat i controlat, no igualitari sinó igualitarista, polititzant l’educació i sense consens de cap tipus. Tot el que no s’hauria de fer.