En el moment en el que ens trobem, on els que ens estem dedicant a tasques polítiques tenim l’obligació no sols de fer la nostra feina amb lleialtat, honradesa i, a més a més, amb la diligència que sempre em demanat als nostres representants, sino que ara també hem de rendir comptes als ciutadans per les nostres formes de portar a terme aquesta feina. I tot açò que hauria d’estar dins d’una normalitat, no ho està pels darrers episodis de corrupció que tots estem farts de veure a les notícies.

Amb aquest escenari i quan acceptes formar part d’una llista electoral (siga del partit que siga), hi ha que estar convençut almenys d’una cosa, que has de ser tot lo més transparent que estiga al teu abast per a poder transmetre la confiança que el ciutadà ens demana, a més a més, com diu el dit popular «qui no es fia no es de fiar».
Aquest concepte de transparència té un sentit molt ampli, però es pot resumir en que es una pràctica social guiada per la sinceritat i per la perfecta o quasi perfecta accessibilitat a tota la informació vinculada, i que interessa a l’opinió publica, o a un sector de la mateixa, o inclús a un sol individu. A més, el seu objectiu es el d’establir una relació de confiança entre qui demana la transparència i qui la dona.

Una vegada situats els conceptes, i després d’estar quasi un any observant de primera ma la forma de procedir per l’equip de govern de l’Ajuntament de Vila-real puc extraure les meues primeres conclusions i que vull compartir:
La transparència i accessibilitat a la informació econòmica rellevant per avaluar a aquest equip de govern no existeix per cap lloc, no es creuen el concepte de transparència, no el comparteixen, sobretot quan escuden en una avaluació puntual d’un índex de compliment avaluat l’any 2014 i des del que no han publicat cap document.

L’accés a la informació es mínima per als grups polítics que formem part de l’oposició, i que estem legitimats per la llei a accedir a la informació, per tant, no cal dir la informació que pot arribar a l’abast de qualsevol ciutadà. Aquesta pràctica també te un terme per definir-la i es el d’opacitat.

Sols hi ha algo pitjor que un Ajuntament opac, i es un ajuntament que incompleix de forma conscient la Llei i, a més a més, que malbarata els recursos municipals destinant més de 1,3 milions d’euros del pressupost municipal en despeses de propaganda comunicació i protocol, adquirint immobles en un moment en el que les finances municipals no ho recomanen i tenint com a resultat un dèficit en la liquidació del pressupost (gastar més del que s’ingressa).

Aquest es l’equip de govern que tenim, es el que els ciutadans han decidit i el que Jo personalment accepte de forma democràtica, però això no impedeix que la seua gestió es pot perfectament qualificar d’opaca, ruïnosa i vull deixar per als lectors el qualificatiu de qui de forma voluntària, conscient i desafiant incompleix des de fa quasi un any la Llei.